CAPÍTOL PRIMER
Si ens poguéssim endinsà en el mon de la fantasia i aclucar els nostres ulls i poder sentir com els infants, ens podríem traslladar al més enllà, on els estels gaudeixen d`una vida pròpia i els nens es poden sentir part d`un univers infinitament gran, on es poguéssim agafar de la cua d`un cometa i sentir el goig a la cara, als cabells, fruir d`una aventura impensable.
D'això ens pot fer cinc cèntims la Sara.
La Sara és una nena molt espavilada de set anys. Aquella nit la seva mare la va enviar al llit abans d`hora, doncs el dia següent era el dia de reis, dins la Sara hi havia tanta illusió i el seu cap estava tan ple de llums de color que semblava un castell de focs artificials. Quan ja estava estirada dins dels seus llençols de color de rosa, els seus ullets s`anaven tancant, dolçament i en la seva carona se li podia estimar tota l`aventura que veuria aquella nit.
Un cop dormida li va semblar veure un estel amb la cua molt llarga que la convidava a donar un passeig, la noia sense pensar-ho dues vegades va pujar a la cua i va anar cavalcant pel mon dels estels amb la boca badada; de sobte l'estel es va parar en un poblet i li va dir a la nena.
- Ja em arribat.
-On som?
- Estem al paradís dels estels, aquí només poden venir els infants que son bons minyons con tu, i poden conèixer els nostres secrets i gaudir de les meravelles que tenim per vosaltres.
- Ho que bonic.
- Veus aquestes casetes de colors?
- Si
- Doncs estan fetes de núvols de caramel i dintre de cada una d`elles hi ha un personatge molt especial.
- Qui hi ha aquí dins?
- Aquí dins hi ha l'estel sàvia, és un estel molt vellet que sap de tot. Entra, entra i pregunta-li tot el que vulguis conèixer.
- Ho sap tot?
- Clar que si.
- Doncs entre-m'hi.
- Senyora estel que pot sortir?
- Qui hi ha?
- Soc jo l`estel de la cua més llarga
- Molt bé, i que vols? I qui és aquesta noia?
- És la Sara, quan estava dormint la he convidat ha fer els camins meravellosos per on passaran els reis màgics d`Orient.
A la nena se li va posar el rostre lluminós al sentir aquelles paraules. Els reis màgics! Els regals !
- Molt bé, molt bé - va dir l`estel velleta, fent una veueta amorosida i també una mica tremolosa-. Començarem des del principi.
CAPÍTOL SEGON
Era una vegada molt llunyana, que en un poblet que es deia Betlem nasqué un nen petit que es deia Jesús. Jesús estava destinat ha ser el Rei de Reis. Aleshores totes les bones gents que hi havia en aquell poblet van voler fer obsequis a aquell nadó tan bonic. Els regals no eren com els d'ara, no. El nen era pobre i el que necessitava eren coses de profit: una manta, una gallina, una mica de llenya per escalfar-se... En aquells temps no hi havia estufes ni tampoc calefacció. Els encarregats de donar la bona nova van ser els Angelets, que volaven amb les seves aletes de colors: blaus, roses..., per tots els indrets dels camins, fins i tot van arribar a tres castells, allà, lluny... a les muntanyes.
El primer angelet va entrar en un castell que semblava fet de núvols, de dolços. Allà vivia el Rei Blanc, el més vell de tots, i al veure l'angelet li va preguntar.
- Quina nova et porta per aquí?
- Una gran notícia majestat, el rei dels infants ha nascut.
- Vols dir el nen Jesús que estàvem esperant ?
- Si majestat i és bonic con una flor acabada d`obrir, i no plora, i la seva mare es diu Maria, i el seu pare...
- Calla, calla angelet xerraire, ja t'entès. Ho saben el Gaspar i el Baltasar?.
- Al mateix temps que jo, han sortit l'angelet Golafre i l'angelet Tímid per fer-ho saber a tots els reis... mira si vols t`explico...
- No, no, calla que jo ja soc vell i em fas venir mal de cap. Ja no estic per tantes xerrameca, com que estic lluny em posaré de camí ara mateix per trobar-me amb els meus companys de viatge, en Gaspar i en Baltasar, i li duré un bon regal al nen.
- Què teniu algun regal per mi, que us sobri?, va preguntar el Xerraire.
I amb un somriure bondadós en Melcior li va regalar una bonica corona de roses perfumades perquè se la poses al cap com a guarniment.
Arribant a aquest punt de la història la Sara va dir:
- I perquè no li regalava un video-joc? És més divertit.
L`estel velleta va somriure i li va contestar.- Perquè aleshores no existien , aquests són jocs d`ara, però antigament els regals que es feien als infants i als angelets eren les flors, els bens, els ànecs, els poemes... Les màquines, bicicletes i totes aquestes coses modernes s`han inventat més tard. I bona màgia que han de fer els reis per aconseguir-les i tenir-les per aquestes dates que són tan importants per vosaltres.
L'angelet Xerraire li va fer saber al rei Melcior, que un cop es trobessin al cim de la Muntanya amb el Gaspar i el Baltasar hi hauria un estel guia que els portaria fins el mateix portal, doncs aquest estel portava un planell per a arribar a bon destí.
CAPÍTOL TERCER
L'angelet Golafre va arribar al segon castell. Quina meravella! Aquest castell semblava de crema, era com per llepar-se els dits. La terrassa era de torró de cel, feia un goig! I l'angelet va pensar:
- Si posés la meva cullereta per algun racó, se'n adonaria algú? Què dolç i que bo ha d'estar això!
Però de cop els pensaments li van marxar del cap doncs va sentir un somriure sorollós que venia de dins.
- Quin esglai i quin ensurt! Jo no poso la cullera amb aquesta veuassa que se sent de fons. Millor truco a la porta...
I tot seguit va trucar a la porta.
- Qui hi ha?
- Sóc jo Golafre, porto un missatge molt important.
- Doncs parla.
- Al poblet de Betlem ha nascut el Jessuset, tots l'estimen i diuen que és el fill de Déu a la Terra. És tant bonic, tant bonic... tant petit que tot el poble pensen que ses Majestats devien saber que havia nascut i que haurien de fer-li una visita els tres mags més importants que tenim, i un d'ells sou vós.
- Gràcies angelet, aniré tot seguit.
El rei va parar i va mirar per un moment a l'angelet i va adonar-se que se li feia salibera de veure tants flams, galetes de crema i tot tipus de llaminadures, va riure sorollosament - Ja, ja, ja...
L'angelet es va espantar i es va posar vermell.
- Golafre... que t'agradaria alguna cosa de llaminadures?
- Majestat - va dir una mica avergonyit - Què podria...? - va dir assenyalant una terrina de crema amb caramel.
- És clar que si. M'has portat la millor nova que ningú em podria portar i et mereixes això i molt més. Agafa totes les galetes que te'n puguis emportar i que el bon Jesús et beneeixi.
- Gràcies majestat. Us trobareu amb el Melcior i el Baltasar al cim de la muntanya més gran i allà hi serà l'estel que un guiarà pel camí.
.........................................................
- Aquests regals m'agraden més -va dir la Sara -. La mare em compra galetes i em fa flams i, estan de bons!
Els dos estels van riure i van obsequiar a la Sara també amb unes galetes. Ara els hi quedava el camí més llarg, en el què l'angelet Tímid havia d'anar fins l'Africa per trobar al rei Baltasar.
CAPÍTOL 4
Després d'un recorregut molt llarg, l'angelet Tímid va veure les torres d'un palau. Aquest era de xocolata, era de color marró amb les portes i finestres de color blanc.
Després de descansar una estona sobre un gran pi va fer l'última volada fins el seu destí. Va trucar a la porta del castell d'on va sortir un servidor del rei. Era un noi jove que portava una vestimenta molt estranya: duia al cap un turbant de color or, una brusa blanca amb les mànigues molt amples, una armilla de color vermell i uns pantalons amples del mateix color. Les seves sabates tenien la punta molt llarga i un picarol molt sorollós. L'angelet Tímid es va quedar molt parat al veure'l. Ell no sabia que haguessin al món robes tant llampants i tant boniques, però el que més li va estranyar va ser el color de la seva pell. Ell havia sentit parlar dels angelets negres, però com era molt petit no havia vist mai cap. Ara s'enfrontava, no a un angelet, no! A un noi de veritat amb la pell negra i uns ulls que semblaven dos llums rodons que s'illuminaven quasi com la lluna!
- Quin noi tant bonic! - va pensar l'angelet Tímid i tot seguit posant-se molt vermell va trobar-se davant de sa majestat el rei Baltasar. Caram! Però si és com si fós un atleta d'aquests que fan carreres! Quin rei! I tot seguit, entrebancant-se una mica, va gosar dir-li:
- Majestat, us vinc a portar la gran notícia que esperàvem. El rei del cel ha nascut a Betlem i us porto el missatge per si el voleu anar a veure.
El rei Baltasar somrigué i li va dir:
- Pels colors vermells de la teva cara penso que ets un angelet molt valent. Has fet un viatge molt llarg i per això t'estic agraït. Com a recompensa et regalaré un vestit com el que porta Alí, doncs veig que t'ha agradat molt.
L'angelet li va dir tremolós:
- Majestat, i penseu que seré un angelet bonic vestit fent aquesta fila?
- El millor de tots.
Així, els dos es van acostar a un armari ple de vestits i el rei màgic li va deixar escollir el que més li agradés.
- Ja pots agafar més d'un. D'aquesta manera podrem fer una bonica festa de colors al cel quan arribis. M'afegiré a la cavalcada dels meus companys per a donar la ben vinguda a l'infant.
- Gràcies majestat -va dir l'angelet molt content i quan ja marxava, el rei li va dir afectuosament.
- Quan arribis al cel trobaràs finestretes i portes de xocolata per fer la festa, s'ha de celebrar que el nen Jesús és nat.
L'angelet Tímid ja no estava de color vermell, estava ple de goig per haver conegut l'Alí, l'Africa i aquell rei tant esplèndit.
De sobte va adonar-se que no li havia dit al rei Baltasar el punt de trobada però va veure un estel fugaç i li va escriure a la cua.
Baltasar va riure per l'ocurrència i tot seguit va posar-se de camí.
Un gran estel els illuminava. Els tres monarques que feia temps que no es veien tenien moltes coses de que parlar.
Portaven tres servidors i regals pel nen.
En Melcior li portava or.
En Gaspar encens.
En Baltasar mirra.
La Sara estava bocabadada, doncs a la seva imaginació veia als angelets en una gran festa de molts colors i al final s'imaginava l'àngel Tímid que ja havia trobat els angelets negres i tots junts es divertien com ella ho feia a la festa de fi de curs de l'escola.
- Bé Sara -li va dir l'estel -ens hem d'acomiadar de l'estel sàvia perquè hem de fer el mateix recorregut dels reis i així coneixeràs el camí de l'Univers.
La nena li va fe un petó molt fort a l'estel sàvia i li va dir que mai l'oblidaria i tot d'un salt s'enfilà a la cua de l'estel viatgera i van seguir camí endavant.
CAPÍTOL 5
Quan portaven una estona de cavalcada es van aturar a un lloc amb molta llum i l'estel viatgera va explicar-li a la Sarà:
- Això és una constellació. Hi ha moltes a l'Univers. Les constellacions són un grup d'estels que foren imaginàries a l'antiguitat. Servien per a identificar els espais totals o parcials del cel. Els antics es guiaven amb elles per a saber en les èpoques de l'any en que vivien, temps de pluja, temps de sembrar, crescuda dels rius i tot el demés que corresponia a la guia de la humanitat. Les constellacions es divideixen en constellacions australs, boreals i zodiacals. Aquesta en concret és l'Óssa Menor. Normalment a la Terra s'anomena Carro petit perquè té aquesta forma. Pertany al grup de la constellació boreal i està situada entre la Girafa, el Dragó i Cefeu. Des de la finestra de casa teva pots veure fins a quaranta estels, encara que si agafes el microscopi del pare veuràs moltes més.
"L'estel més important és la polar i coincideix amb la posició del pol nord de l'hemisferi celest."
- Quanta llum -va dir la Sara -, el pare estaria apagant totes les bombetes per no gastar tant.
- Aquí, a l'Univers és tot diferent. Que et sembla si li demanem al Carro que ens porti a donar una passejada i així jo també descanso una mica?
- O que divertit!
- Eh! Senyora Óssa Menor, ens dóna permís per a pujar i ens dóna un passeig per a poder gaudir millor d'aquest llarg camí?
- Pugeu, pugeu -va dir l'estel polar, i com si es tractés d'una carrossa, es va omplir d'un meravellós pols que enlluernava, donant-li forma de dos coixins molt tous, on les viatgeres es van acomodar i com si d'un corser es tractés va començar el viatge per a conèixer altres constellacions.
Van saludar a l'Óssa Major en primer lloc i amb molt respecte. El Carro petit va explicar a la Sara que contenia dos-cents-deu estels que es poden veure des de la Terra i que està situada a cent-quaranta-dos anys llum d'aquesta.
- Què vol dir això?
- Això vol dir -li va contestar l'estel viatgera -que estem molt lluny de casa teva.
- I els meus pares? No em trobaran a faltar? -va dir la Sara ploriquejant una mica.
- No pateixis, estàs vivint un somni i si ells van a la teva habitació et trobaran dormint.
- Ah! Q Que bé! Ara ja m'ho torno a passar bé. Carro, que em portes a veure una altra cosa?
- Es clar que sí. Ara us portaré a una altra constellació on podràs divertir-te molt. Es diu Escorpió i és de la família zodiacal. La brillantor que tenen els seus estels donen a la vista la forma d'un escorpí. L'astre que més brilla d'aquesta figura es diu Antares i té dos astres molt important. El principal és un gegant que té el diàmetre tres-centes vegades més gran que el del Sol i és d'un color vermell molt viu. El segon astre és només dues vegades més gran que el Sol, però tres-centes vegades més brillant.
La Via làctia travessa la regió de l'esfera celest que correspon a aquesta constellació i normalment els reis màgics tenen que travessar-la cada any per a arribar fins a la Terra i repartir totes les joguines que us porten a tots els nens.
- Quin camí més llarg han de recórrer!
- Si, i ara us deixo aquí perquè us divertiu una mica, doncs a Escorpió per aquestes festes nadalenques fan una fira per a tots els nens que tenen la sort de poder somiar. I després seguiu el camí que us senyalo cap al nord.
- Gràcies estel polar -va acomiadar-se l'estel viatgera, i va pujar a la Sara a la seva cua apropant-se a Escorpió per a gaudir de la festa.
CAPÍTOL 6
Al primer lloc on van anar les dues viatgeres va ser a l'astre gran. Allà hi havia de tot per a divertir-se: cavallets, nòries de totes les mides, barraquetes de fira i, fins i tot, hi havia personatges peluts que tenien vida pròpia i reunien a tots els convidats fent-lis tota mena d'honors. La nena va menjar una gran bola de sucre dolça i després va pujar als cavallets, a la nòria, als cotxes i a tots els llocs on posava els ulls.
Allà van estar força estona, fins que van estar cansades.
Sortint de la fira van caminar una estona i van veure l'estel lluminós. D'ell sortia una música celestial i els va omplir de curiositat. La melodia que es sentia era com si els posés ales als peus i els transportes cap a endins. Elles no van resistir-se.
Un cop dins va ser meravellós. Havien entrat al món de les fades: eren sers divins i bondadosos. Totes elles portaven vestits llargs de color argentat i lluent... No era d'estranyar que aquell fós l'estel de la llum. Portaven grans corones per a guarnir els seus cabells i els seus moviments eren com si fossin ballarines de ballet. Les puntetes dels peus semblaven rodes de patins tapats pels vestits i el moviment de braços semblaven ales que els sortien de la seva esquena.
- Com li agradaria estar aquí a la mare! Què podrà somiar algun dia?
- Es clar que si.
La nit anava avançant i la Sara volia fer el recorregut que havien fet els mags i es van posar de nou en camí. Ara ja van començar el camí dels satèllits...
CAPÍTOL 7
Primer van passar per Caront. Aquest és l'únic satèllit que té el planeta Plutó. El planeta Plutó és el que es troba més lluny del sistema solar. L'any 1976 van descobrir que part del planeta o potser tot ell estava recobert de metà glaçat.
Una mica més enllà es van trobar Triptó i després amb un planeta que anava acompanyat per cinc satèllits.
Quina alegria tant gran va tenir la Sara, doncs pel camí de Janús, una mica allunyat, va veure el planeta Saturn.
- Saturn -va explicar l'estel -, és el sisè dels planetes del Sistema Solar. Saturn és visible a ull nu des de la Terra com un astre groc molt gran, però és molt més bonic veure'l amb un telescopi. Té molts anells lluminosos que l'envolten.
- Què bonic, podrem anar-hi?
- I tant, però deixa'm que pel camí t'expliqui una mica més. Tothom sap que aquest anell en realitat està format per quatre anells diferents. L'anell segon és de color blanc i és també el més lluminós. El seu nom de veritat és el d'Anell Brillant. L'anell primer no és tant lluminós i no brilla sempre de la mateixa forma (diguem que no és uniforme). El tercer anell és el que no es pot veure sense el telescopi doncs és quasi transparent i es diu Anell Crespó. El quart dels anells és poc lluminós i s'estén fins i tot al límit dels núvols del planeta. Saturn té vint-i-dos satèllits. En aquest moment estem viatjant per Minas, un dels més grans i en un obrir i tancar d'ulls ens trobarem al planeta mateix.
CAPÍTOL 8
- Tinc molta son -va dir la nena.
- Aguanta una mica més que ja arribem a Atles -allí havia una posada pels nens dels somnis -. Podràs reposar i conèixer als petits satèllits que aquesta nit de reis fan una festa molt especial. Es disfressen de cap grossos i fan jocs pels convidats com tu.
I en un obrir i tancar d'ulls de la Sara ja arribaven a Atles. Atles era el satèllit més amagat de tots i era molt divertit perquè no tenia una forma definida. A la Sara li semblava que era com una barraca valenciana amb grans jardins d'arbres tarongers lluents, uns engronxadors d'estels blancs i uns cavallets petis que giraven i giraven plens de nens.
- Ja no estic cansada. Què puc pujar?
- Puja allà on vulguis, és tot teu. Mentre tant jo aniré al paller i descansaré una mica.
No havia passat ni un segon quan se li va acostar un nan amb un nas molt gros i vermell.
- Hola. Jo sóc el nan guia. T'agradaria fer alguna cosa?
- Si. Pujar als cavallets.
- Doncs vina amb mi i pujaràs.
Com dos amics de tota la vida es van agafar de les manetes i van córrer junts fins que van escollir un cavallet sense cap nen a sobre.
- Cavallet, vols portar-me a passejar?
- Si -va dir l'animaló amb un relinx content.
- I jo, que no hi cabo? -va preguntar el nan del nas vermell.
- Si, també pots pujar -va contestar el cavall.
I així tots tres van anar cantant i rient i el cavall els va portar pels racons més bonics. Ara passaven per sobre d'un pontet estelar, ara per una glorieta plena de campanetes d'olor que al veure'ls tant feliços tancaven els ulls i els obrien fent-los aire amb les seves pestanyes tant grosses, escampant el seu flaire més enllà. Allí les flors parlaven, les aigües dels rierols reien i els arbres els illuminaven. Quan van acabar la passejada es van acomiadar i la Sara va anar a despertar a l'estel viatgera per a fer-li saber que ja havia arribat.
- T'ha agradat? -va preguntar l'estel.
- Molt! -va exclamar la Sara -Deixa que t'expliqui.
- Més tard, més tard. Ara has de descansar una estona. Quan reprenguem el camí de nou, m'explicaràs tot el que vulguis.
L'estel va acabar de parlar i va veure com la nena aclucava els ulls i va dormir una llarga estona.
Quan la Sara va despertar va adonar-se de que estava volant cap el planeta Saturn. Allò era inimaginable, semblava l'arc de Sant Martí però molt més gran.
Pel camí, la Sara va explicar a l'estel tota l'aventura que havia viscut una estona abans. Es va assabentar que en aquell moment eren a la meitat del viatge i que quedaven poques hores per a que els reis arribessin a casa seva amb els regals que havien demanat
De sobte, es va sentir com una tronada i tota una banda de música que venia de lluny. Quin ensurt que es va portar i quina sorpresa tant grossa. Era una comitiva que feia molt soroll. En mig dels núvols va sortir un carruatge que era estirat per dos cèrvols i ni més ni menys que el Pare Nadal que ja tornava de buit al haver passat les festes nadalenques. Havia repartit totes les joguines que portava i ara content, però cansat anava cap al nord, primer a descansar una mica i després a posar-se a treballar un altre cop per preparar-se per l'any següent.
El planeta Saturn tenia un encant especial, els seus grans i acolorits anells feien de muralla de la gran bola. Cal destacar un dels vint-i-dos satèllits: el Japet, té un hemisferi fosc i justament en aquest és en el que van aterrar la Sara i l'estel viatgera.
CAPÍTOL 9
Era molt fosc i la Sara tenia por, però portava els ulls com dos bombetes enceses per mirar millor. De cop i volta va sortir un ésser estrany. Era molt gran, les seves cames eren com dos motlles molt alts i cargolats i el seu cos de color verd florescent. El seu nas va recordar a la Sara el tomàquet que posava la mare a l'amanida, els ulls com boles de ping pong que feia servir la seva germana gran per jugar i les seves orelles eren com dos pastanagues.
- Caram! Qui és aquest? - va dir amagant-se darrera de l'estel.
- Jo -va contestar el personatge tot orgullós - sóc el guardià de Saturn.
- I què hi fas aquí? -va preguntar la Sara.
- Estic guardant el planeta.
- Si, però això està tot massa fosc i no m'agrada.
- No tinguis por. Per aquí passen molts nens i els expliquem meravellosos contes.
- Bé, però no podrien encendre el llum? -va tornar a preguntar la Sara.
- A veure que podem fer... -va sentir per resposta.
Tot estirant les seves llargues potes, el guardià va trobar alguna cosa -Oh! mira que he trobat. Un petit estel-llanterna que ens podrà fer llum.
Ara la nena ja estava més tranquilla i va seure sobre una catifa de sorra d'estels parant atenció al que li anaven a explicar.
- Una vegada -va començar el guardià -, hi havia un mag de llargues barbes. Aquest mag era un personatge molt pintoresc; portava un vestit llarg de color blau amb les mitges amb llunes daurades i també duia un cucurull llarg del mateix color que el vestit. Un dia va venir per aquí i va explicar-me la següent història...
"Anava jo un dia d'investigació pels anells de Saturn quan de sobte vaig trobar-me amb una llàgrima perduda i vaig pensar... - Aquesta llàgrima deu ser d'algun foraster i vaig posar-me a buscar de qui era. Vaig recórrer el llarg camí dels anells caminant. El meu passeig va ser molt bonic, doncs, a vegades es donaven canvis de color en l'aire, semblava una festa de bombetes, una verda, una groga i d'aquesta manera anava molt distret. Però de sobte vaig adonar-me que assegut a un esglaó hi havia un nen petit que estava molt capficat.
- Què et passa? -vaig preguntar-li.
- Fa una estona -va respondre el nen -passejant per l'anell buscava el meu ós de peluix i no l'he trobat. Era tant gran la meva pena que m'he posat a plorar i he recollit totes les meves llàgrimes en un mocador, però m'ha caigut una i tampoc la trobo. Així tinc dues coses per a trobar, últimament un perdo tot i és que sóc una mica descuidat...
- Ui, ui, ui! Això no ho diguis. Tot el món un dia o altre perd coses i no per això és descuidat. Simplement com que tenim tantes coses al cap alguna l'oblidem i és perd de moment, però jo ara et porto una gran notícia, tot passejant pel quart anell he trobat una llàgrima que potser és teva.
Al nen van obrir-se-li els ulls com a taronges. -És la meva! És la meva! Com l'has trobat? -va exclamar el nen.
- Doncs passejant i mirant al terra. Si mires al terra sempre et pots trobar coses de tota mena: unes més divertides i d'altres més curioses. Té, és tota teva. Ja has trobat una de les coses que havies perdut. -I li vaig donar dins d'una bonica caixa plena de cotó fluix perquè no es trenqués. -Però ara cal solucionar l'altre problema. Hem de trobar el teu ós, diguem com és.
- Oh, si! És l'ósset que em van dur els reis l'any passat i si passen aquesta nit i no el veuen es creuran que no em va agradar. I em va agradar molt! I dormia amb ell i tot i per això me'l vaig emportar al viatge estelar...
- Bé, bé... Però el que és important és que em diguis com és.
- És així de gran -va explicar-me el menut estenent els braços.- I és de color marró amb el morret de color blanc.
- Doncs anem a fer una passejada i segurament el trobarem.
- De veritat?
- És clar que si, al mag Maluf no se li passa res per alt.
- Au, anem a passejar.
Quan ja portaven una estona caminant el nen va dir-me:
- Tinc gana. Puc menjar alguna cosa?
- Sempre demanant, sempre demanant... a veure que porto per les butxaques...
Vaig posar-me les mans dins de les butxaques i vaig trobar una poma.
- Té això, mira que bo.
- No tens alguna llaminadura? -va preguntar el nen.
- Menja't la poma i calla que tenim feina a buscar el teu ós -vaig contestar -. Si ens avança el mag escombriaire ho escombrarà tot i no el trobarem.
- El mag escombriaire? I qui és aquest?
- És el mag que es dedica a mantenir els anells nets perquè quan passen per aquí els nens sempre perden alguna cosa, i si ell no hi fós estaria tot fet un desastre. Així que la seva feina és molt valuosa.
- Però, i si ja ha trobat el meu ós i se l'ha endut?
- No t'angoixis, som amics i me'l buscaria dins del sac de les coses trobades. Però seria massa feina i per això és millor que el troben nosaltres abans que ell.
Tot passejant vam arribar fins el segon anell. Aquell que era tant lluminós i no hi pot entrar ningú sense unes ulleres especials.
- Ara sí que tenim un problema, no porto cap ulleres que ens puguin fer servei -va dir el mag.
- Què farem ara? -va preguntar el nen.
Després de pensar una mica, se'm va ocórrer una idea.
- Penso que ja tinc la resposta. Buscar-em l'endoll que illumina l'anell i el deixarem a les fosques continuant la nostra recerca amb dues llanternes.
- Molt bé, doncs, endavant!
Buscant, buscant per fi vam trobar l'endoll que buscavem. Era un gran endoll.
- Uf! És tan gran que ni la meva màgia podria des-endollar-lo.
- Que farem? - Va dir el nen fent una mica el ploraner.
- No ploris tenim que guardar forces per pensar i trobar una solució.
- Apa! Eixugat les llàgrimes no sigui que perdis un altre.
Van seure i mentre pensaven, d'unes coves van sortir uns follets i els hi van preguntar del perquè aquella preocupació i el vaig respondre:
- Es que estem buscant l'óset d'en Jordi i creiem que està a l'anell lluminós, però no portem les ulleres i no tenim força per desendollar l'endoll, es massa gros per nosaltres.
- No us preocupeu nosaltres us ajudarem.
- Vosaltres, si no tindreu força per fer-ho!
- Veig que no tens gaire fe, però us he dit que us ajudarem i així ho farem.
El follet va fer un xiulet i van sortir molts i molts follets que estaven al seu forat i entre tots van fer una llarga corda trenada d'una matèria molt especial, i la van enganxar a l'endoll i després de contar tres van estirar tots a la vegada. I quina va ser la sorpresa que es va quedar tot fosc."
- Des d'aleshores -va dir el guardia de Jasper -, ens ha quedat aquest hemisferi fosc, però no s'ha de tenir por perquè el follets ens guarden.
Aleshores la Sara es va quedar mes tranquilla i molt contenta, doncs amb tants follets ja es sentia molt acompanyada.
- Tornem al Jordi i a l'ós.
- Tornem-hi, com anava dient, el mag m'explicava... -va dir el guardià.
"Un cop amb els llums apagats vam entrar a l'anell per unes escales màgiques que ens portaven fins al centre on podíem començar el recorregut en busca de l'estimat animaló.
Vam caminar una llarga estona i mentre caminàvem vèiem passar el meteorits pel nostre costat xiulant, amb molta cura de no tocar-los per no fer-los mal. Les llanternes tenien molta força i feien molta llum. En el nostre recorregut vam trobar al mag escombriaire.
- Hola senyor mag -va saludar el Jordi.
- Hola petit, que hi feu aquí.
- He perdut el meu óset. El mag Maluf m'està ajudant a trobar-ho, que l'has vist.
- ui, ui, ui!, això està ple de joguines de nens que passen per aquí i a uns els hi cauen i els altres els perden.
- Que podem mirar dintre del sac?
- Bé, però no ho desordenis, m'ha costat molta feina recollir-ho tot i ara només em faltes tu per desendreçar-lo tot.
- Aniré amb compte de veritat, deixa'm buscar-lo -va suplicar el nen.
- Be, però no ploriqueixis mes, i ves amb compte.
Mentre el nen mirava afanyant-se. jo (el gran mag Maluf) parlava amb l'escombriaire.
- Em sembla que t'estàs tornant una mica cascarràbies, no t'adones de l'angoixa del nen.
- Mira ja soc molt gran, la veritat és que massa gran i ja em costa molt ajupir-me per agafar totes les coses que perden aquests despistats, la lluna que ve ja compliré sis-cents quaranta-un anys i la meva feina es molt pesada ara: m'ajupo, ara m'aixeco i ja no estic per tanta trotada.
- Au, calla, calla, jo tinc la solució pel teu problema, i tot fent un pas de malabarisme es vaig treure'm el barret i d'allà va sortir un pal llarg amb unes pinces a la punta, i l'hi va donar. - Apa! Amb això ja no hauràs d'ajupir-te més. Només cal que premis aquest botó i podràs agafar les coses amb poca dificultat. Ah!, i t'he de dir que només em portes cinquanta anys perquè no rondinis tant, tots els mags som vells.
El mag escombriaire va estar estudiant aquell aparell que li semblava molt modern, però li agradava.
- Gràcies, el faré servir.
- Me n'alegro.
Per allà venia el Jordi tot moix doncs venia amb les mans buides.
- Has tingut sort?
- No l'he trobat, s'ha perdut el meu óset.
- Calla home, calla, no veus que això es molt gran i encara ho podem trobar?
- Ja no ho crec.
- Oh!, noi de poca fe!, confia en aquest home de les barbes blanques i veuràs com el trobarem.
Vam seguir tot xino-xano, buscant i buscant. Passejant vam trobar-nos un angelet missatger.
- Angelet, angelet has vist el meu óset?
L'angelet se'l va mirar i ens va preguntar amb una mica de mal humor:
- Vosaltres sabeu qui ha estat el graciós que ha tancat el llum? M'he donat dues morrades amb dos estels que venien de festa i em topat de cara.
- Em estat nosaltres -vam contestar. - Doncs el Jordi ha perdut el seu ós pelut i té por que si aquesta nit el Reis Mags no el troben a la seva habitació no li deixin res. I com per aquest anell no podem entrar amb el llum encès l'hem apagat.
- Doncs mira, ara que me'n recordo, penso que he vist al costat dret d'aquest anell una fada, si camineu mitja hora més la podeu trobar i potser ella l'haurà vist.
- Oh!, moltes gràcies.
- Mentre endolleu aviat aquest anell... -se'n va anar rondinant aquest angelet.
- Bé, ja tenim un altre esperança.
Vam seguir caminant i quan vam arribar a una corba no gaire llunyana vam veure una figura molt esvelta i bonica i tant el nen com jo vam pensar que ja havíem trobat la fada.
Vam començar a caminar mes ràpid, com si el temps se'ls escapes, però la figura no es bellugava ni una mica.
- Per fi l'hem trobada senyora fada, aquest xicot ja em té una mica cansat.
- Que heu vist un ós?
- Un ós per aquí, quina por! -va contestar la fada.
- No, no fa por -va dir el Jordi -, el meu óset és de joguina i es molt bonic.
- A veure, penso que si..., no serà aquest per casualitat?
Al Jordi se li van obrir els ulls com taronges, per fi havia trobat la seva joguina, era l'ós! -Gràcies! -va dir donant salts de content petonejant la fada i també a mi.
Jo estava molt cansat pel llarg recorregut que havia fet, vaig exclamar:
- Per fi podré descansar!
- Jo de tu no estaria tan segur - va contestar-me la fada -, mira cap allà.
Una mica mes enllà vaig veure com una nena plorava molt desconsolada i la fada que tot ho sabia em va dir:
- Ella es diu Núria i ha perdut el llitet del seu nino i pensa que tu l'ajudaràs, no ho faràs?
Vaig veure aquella carona amb tanta tristesa que vaig pensar com no havia d'anava a ajudar-la?
- Es clar que ho faré, però fada bona, tu em podries trobar un mitjà de transport? Jo ja soc una mica vell i aquesta nit ja he trobat quinze joguines perdudes i estic molt cansat.
La fada bona va somriure i em va dir:
- Tu pots treure del teu cucurull una carabassa?
- Si.
- Doncs et faré com a la ventafocs, la convertiré en una carrossa i així podràs anar més descansat i si venen més nens els podràs ajudar a tots."
CAPÍTOL 10
Aleshores la Sara estava molt preocupada.
- I del Jordi que se n'ha fet?
- Ah!, és veritat, li va dir el personatge del nas vermell -, no pateixis la fada va fer màgia i va arribar un estel viatger com el teu i ara ja dorm al seu llitet.
- Apa! Ja s'acabat la història i em de marxar -va dir l'estel viatgera -, encara hem de passar per la Lluna i arribar a la teva casa, doncs dins de dues hores passaran el Reis per allà i t'han de trobar dormint, som-hi?
- Som-hi.
- Dues hores només! -va pensar la Sara i tot d'un salt va pujar, no sense primer donar les gràcies al personatge estrany i donar-li un petó de comiat.
No va passar gaire estona que les viatgeres van arribar a la Lluna. Què bonica era tota plena i quanta llum tenia!
- Veus aquest es el satèllit de la Terra, el que tu veus des de la finestra de casa teva.
- Que gran!
- Si vols podem donar un passeig caminant per aquí.
- Si, m'agradaria molt.
Tot caminant la Sara va adonar-se'n de que els camins eren diferents que els de la Terra, que es flotava caminant i que això ho feia molt divertit. De sobte va descobrir un cràter, ella mai havia vist un forat tan gros, l'estel li anava explicant que allò era normal, que la Lluna, mirada des de la Terra per un telescopi es veia amb aquelles formes.
Va ser una experiència molt bonica, tot caminant, tot mig volant, la Sara es va veure que no molt lluny d'on eren hi havia alguna cosa que no coneixia i va anar cap a ella per veure-la.
- Oh! Això sembla una bandera, me la puc endur?
- Ni se t'acudeixi, l'any 1969 quan tu encara no havies nascut, l'home de la Terra va tenir una aventura, la més important de la seva vida. Amb molts esforços i amb un coet va arribar aquí, a la Lluna, i tot i amb la gravetat que hi ha va poder sortir i plantar aquí aquesta bandera, que és el símbol de que van poder completar la seva aventura.
- Però si jo estic aquí... això és molt fàcil.
- Es molt fàcil pels somnis, però no per la realitat, petita.
- I perquè no van vindre en un somni com jo?
- Perquè els somnis només son un privilegi dels infants, els humans grans tenen que estudiar i treballar de valent per aconseguir qualsevol cosa.
- Doncs jo no em vull fer gran.
- Ai! Sareta, aquest somni mai l'oblidaràs, i quan siguis gran li podràs contar als teus fills com si fós un conte, ara no li expliquis a ningú, doncs segur que no et creurien.
La Sara li va fer una abrassada a l'estel.
- T'estimo molt no em deixis.
- Mai et deixaré, demà quan et despertis ves al pessebre de casa teva i allà al costat del naixement em trobaràs illuminant el camí del Reis, si em conserves estaré sempre amb tu.
I a l'estel li va caure una llagrimeta de felicitat, havia aconseguit el que s'havia proposat: fer feliç a una nena.
- I ara deixem-nos de tendreses doncs hem d'anar a casa teva.
CAPÍTOL 11
I així va ser, la Sara es va despertar pel soroll que feia la seva germana gran, la Laura, i també els pares la cridaven.
Es va aixecar com un llamp i amb la sorpresa de tots va passar pel davant dels regals sense mirar-los i va anar corrent al pessebre i quina sorpresa tant gran..., els Reis havien arribat al portal, el Blanc portava un corona de flors a la ma, el Ros un flam i el Negre xocolata, al costat de l'estable estava caigut l'estel.
- Deu d'estar molt cansada -va exclamar la Sara.
Els pares no entenien res.
La nena va agafar amb les seves manetes petites l'estel i li va dir:
- Ara et guardaré sempre amb mi, al calaix de la meva tauleta de nit perquè no et cansis més. L'any que ve posarem un altre de nou perquè faci feliç el somni d'una altre nena. Gràcies! -I li va fer un petó.
Ara ja havia arribat l'hora d'obrir els regals...
